Carme Elias: «Ser actor o actriu no vol dir només tenir un cos i una cara bonica, saber comunicar millor o pitjor»

La icònica editora de Harper’s Bazaar i Vogue, Diana Vreeland, reviu en cos i ànima a través de Carme Elias just en un punt d’inflexió de la seva vida, quan retorna a Nova York després de quatre mesos de viatge per Europa i sense feina.

Dijous per la tarda. Quedo amb Carme Elias abans de que ella comenci la representació d’Al Galop. Al Teatre Akadèmia hi fan funció per la tarda, així que anem a un bar del costat on comencem a parlar d’Al Galop, el teatre, el cinema, la televisió, l’IVA Cultural…

Ara has tornat al Teatre Akadèmia amb ‘Al Galop’ després que l’anterior temporada fos un èxit. Com et sents?

La veritat és que bé perquè em vaig quedar amb ganes de continuar fent el personatge i sembla que el públic també. Les represes sempre són com tornar a pujar la muntanya perquè has deixat l’espectacle, l’has de reprendre i requereix un esforç; però vaja, és un esforç al que ja estem acostumats i ens agrada.

Estic encantada de tornar a interpretar aquest personatge i com més llarg sigui el recorregut més gustós és aquest viatge ja que descobreixes noves coses. A més, és una obra on em dirigeixo directament al públic, així que cada dia la funció varia depèn del públic si està més receptiu o menys; cada funció és nova.

Com et va arribar el projecte?

Un dia em va trucar la Mercè Managuerra, directora del Teatre Akadèmia, i em va dir que tenia un projecte per a mi, però per dates li vaig dir que m’era impossible fer-ho i vam quedar en que m’enviava el text i que m’ho mirés quan pogués.

Durant aquella mateixa nit em vaig llegir el text d’una tirada i em vaig quedar fascinada. Em va provocar moltes coses i tenia moltes ganes de fer-ho; així que agafant una mica de temps per aquí i una mica d’allà vam aconseguir tirar el projecte endavant.

Com ha estat la preparació d’un personatge tan icònic com el de Diana Vreeland?

Primer de tot va ser un treball de molta investigació. A mi New York sempre m’ha fascinat molt, i tot el rollo de la Factory, Warhol, Bowie,… i tota la gent que passava per allà. De fet, quan vaig a New York vaig a Studio 42 i la veritat és que tot aquest món sempre m’ha fascinat.

Al text apareixen molts noms dels que parla Diana Vreeland que jo desconeixia, així que va ser una immersió total, ja que no era només un nom: aquest nom et porta a un altre, i aquest a un altre i així fins a aconseguir descobrir l’espectre del que significava el personatge per Diana.

Tal com has comentat, veu anar a contrarellotge. Com van anar els preparatius de l’obra?

Vaig haver d’estudiar moltíssim i per sort vaig disposar del Javier López, un ajudant de direcció que em va ajudar molt i ha resultat meravellós. El Guido Torlonia arribava just per fer tres setmanes d’assaig abans d’estrenar i jo ja estava treballant per endavant sola. Mentre feia televisió i teatre jo estudiava. Els dilluns i dimarts jo em tancava i era com si no existís, de fet ha estat molt dur el procés d’estudi perquè no he tingut massa temps per fer-ho.

Com va ser treballar amb Guido Torlonia, el director de l’obra?

El Guido ha estat un àngel per a mi. Ell ja havia dirigit aquesta obra a Itàlia i per tant coneixia molt bé la obra i del que es parlava al text. Però a més a més, ell havia tingut la oportunitat de conèixer a un dels fills de la Vreeland i de conèixer una mica de tot aquest món. Pe tant, jo estava en molt bones mans i em va conduir cap a on ell volia sense que jo ho sentís.

I finalment va arribar el públic…

Exacte, ens vam trobar amb el públic. Jo estava molt nerviosa ja que aquest és el primer monòleg que faig. A més, és una interacció ja que parlo amb el públic. Abans d’estrenar primer li parlava a una paret, després al Guido, després a la gent de l’equip i finalment al públic i la veritat és que ho estic disfrutant molt.

El fet de que el Teatre Akadèmia sigui un teatre petit és com si rebés el públic a casa meva. El públic i jo treballem conjuntament perquè segons el públic reaccioni jo reacciono d’una manera o un altra. Ara estic molt contenta de poder fer aquest exercici que no havia fet mai, de poder estar en aquest teatre amb poques butaques, però és perfecte. A més, el Teatre Akadèmia té un equip magnífic, em podria perdre en elogis que ocuparien tota l’entrevista…

Estareu al Teatre Akadèmia fins el 5 d’octubre… hi ha plans de continuar amb el projecte?

Doncs sí, continuarem fent l’obra. Farem ruta per Catalunya on ja tenim uns quants bolos tancats i també volem intentar portar-la a tota Espanya, però això ja serà més endavant.

El fet de tenir una actriu tan reconeguda com tu, és un revulsiu per un teatre que no està dins el circuit dels grans teatres ja que no disposen dels mateixos mitjans econòmics. Actualment a Barcelona, estan apareixent noves propostes i nous teatres més petits, alternatius….

És cert, apareixen teatres més petits i iniciatives molt particulars. Deduiria d’això, que malgrat aquest temps que estem vivent tan fatals en molts sentits, com aquest IVA que no permet que la gent pugui accedir al teatre de forma natural, el teatre segueix molt viu. El que te de bo és que tothom ha hagut de gestionar-se i buscar dintre d’ell una nova forma d’exercir la professió i explicar les històries que portes dins, relacionar-te amb altra gent que també té les mateixes inquietuds que tu, etc. Trobo que en aquest aspecte està anant molt bé, a més que aquests projectes van lligats amb la joventut dels creadors i tots hem estat joves i hem passat per aquests moments.

Parlant de l’IVA cultural, la pujada està tenint efectes devastadors al sector i hi ha algunes veus que avisen de que el sector pot desaparèixer. Tu com ho veus?

Evidentment s’ha d’arreglar, però no crec que el sector s’enfonsi mai, perquè el teatre és una persona que vulgui comunicar una història a un altre i això no desapareixerà. El que passa és que hem arribat a tenir unes estructures i una forma de funcionar molt enriquidores i a uns nivells molt alts i tot això és molt difícil de mantenir amb els pressupostos actuals. Però sí, la situació actual és crítica.

A més a més, sempre hi ha veus que qüestionen que la cultura hagi de rebre subvencions, que ha d’autofinançar-se…

Què és el que no està subvencionat avui en dia? La cultura forma part de la nostra història. La cultura és educació, saber qui som, com vivim, com ens movem i en quina societat estem. Això evidentment ho pots fer amb res o amb mitjans que ajudin a explicar millor allò que vols explicar. La cultura és un bé cultural i se l’ha de protegir. Amb quins mitjans i com? Això ja no ho sé però s’ha de protegir. No estem parlant de consum, estem parlant d’un bé cultural i s’ha de protegir com qualsevol patrimoni i les subvencions són necessàries.

Has fet cinema, televisió, teatre…. en quina disciplina et sents més còmoda?

M’agraden les tres, ja que tot depèn del projecte. El teatre a mi m’ho ha ensenyat tot però he tingut grans mestres al cinema i a la tele. Sí que puc dir que si tens un personatge que estimes i vols fer, que quan tens un equip de professionals que funciona i un director que et sap dirigir, el projecte funciona. I funciona indiferentment de la disciplina que sigui. És un conjunt de coses que fa això funcioni.

Un projecte que va funcionar molt bé va ser ‘Camino’…

Sí, el primer premi que vaig tenir amb aquesta pel·lícula va ser ser-hi, perquè va ser una pel·lícula que es va endur quasi tots els Goyas que es podia endur. Javier Fesser va fer un projecte sorprenent i no tinc paraules de com va estar ell en aquest projecte, com dirigia, com s’emocionava, com es va implicar amb la pel·lícula, etc. Per mi va ser un premi ser-hi i em va enriquir molt.

A més, vas guanyar el Goya. Com recordes l’experiència?

Molt contenta pel reconeixement global de la pel·lícula i personalment molt agraïda per part de tota la professió. En aquesta professió estem a Barcelona uns, a Madrid uns altres i són difícils els llaços. Jo treballo molt a Madrid i a Barcelona, però mai estic al mateix lloc i per tant, em va semblar molt bonic que tota la professió reconegués el meu treball i em donés aquest premi. Em vaig sentir formant part de la professió més que mai i això em va agradar molt.

Ara que treus el tema de Madrid i Barcelona… quines diferències hi veus? Barcelona podrà posicionar-se al nivell de Madrid?

A mi em sembla que Barcelona és molt important, tant com Madrid. El que passa és que a Madrid hi conflueixen persones de tot arreu d’Espanya amb el castellà com a llengua vehicular, encara que tinguis accent català, gallec o andalús, i això fa que molta gent interactuï.

És cert que a Madrid, en producció de cinema hi ha més opcions i és on estan els diners. Però també t’he de dir que sempre que he fet un espectacle aquí o allà, sempre m’han dit que ens adoren, que ens estimen, que els inspirem sobretot en el teatre. I pel que fa a televisió jo crec que estem a la par.

Hi ha actrius que critiquen que a partir dels cinquanta anys costa molt treballar. Tu ho has viscut?

És cert que hi ha una etapa entre els 45 i els 50 pico que sí es fa més difícil, perquè ja no estàs en el grup de les eternes jovenetes però tampoc estàs en les adultes i madures. Estàs en un terreny una mica difícil però també és cert que hi ha personatges i molt macos. Jo en aquesta etapa vaig notar una baixada de feina però també vaig fer personatges molt interessants. De fet, són els altres que et veuen a tu, que et diuen si pots fer aquest paper o no.

Tu que t’has format a l’Institut del Teatre, quina importància li dónes a la formació?

Ser actor o actriu no vol dir només tenir un cos i una cara bonica, saber comunicar millor o pitjor. La veritat és que la joventut està molt més preparada del que ens pensem, la majoria dels d’aquí han passat per l’Institut del Teatre, per diferents escoles que hi ha per la ciutat, inclús han viatjat a l’estranger com vam fer nosaltres a la nostra època. Hi ha una consciencia molt forta del que significa ser actor, que no és només interpretar, és també tenir un bagatge cultural que et permeti entendre tot el que fas.

I a part d’Al Galop, quins projectes de futur tens?

Ara tinc moltes ganes de que s’estreni ‘La Distancia más larga’, una pel·lícula que vaig rodar a Caracas i que ha tingut molt èxit a Veneçuela i hem rebut molts premis a festivals internacionals de cinema.

També aniré aquesta temporada al TNC a fer ‘Purga’, una obra fantàstica dirigida per Ramon Simó. La obra, escrita per Sofi Oksanen, denuncia la violència de gènere en temps de guerra. La veritat és que em fa molta il·lusió fer aquest paper, justament un paper totalment antagònic a Diana Vreeland.

I por acabar… Què és la cultura?

La cultura és el que reflecteix la manera de ser d’un país, el que ens representa. La cultura és explicar-nos. La cultura és saber qui som com a sers humans, què és ser un ser humà i com s’ha de comportar un ser humà.